Guiem Aulí - "Taula salvatge" - Pep Llabrés Art Contemporani

Taula salvatge⥇

 

Fernando Gómez de la Cuesta

 

(CAST ↓)

Al taller hi ha un gran tauler de fusta gairebé sense polir, sense estelles, sense tractar, que permet que la resina supuri pels nusos de les seves vetes i que la seva aroma de bosc mediterrani inundi tota l’estància, una olor de saba brillant, de terra, de mar. Per les cames que ho aguanten, des del terra, una reguera de formigues puja per recollir algunes molles de pa, una mica de formatge, l'almívar de una figa i unes llavors de tomàtiga encara humides. Les mans de Guiem Aulí es claven sobre aquesta taula, fent que quasi tot el pes del seu cos descansi damunt d’elles, mentre que el seu cap, la seva ment, la seva mirada, s'acosta a la peculiar estructura que té davant, situada al bell mig d’aquesta superfície sobre la qual es recolza. Però comencem pel principi, comencem per aquell home que, des de fa molts anys, recull les branques que va deixant la mar damunt la platja, que les va unint amb cordes per construir un refugi bàsic en què guarir-se, allà on donar aixopluc a aquelles persones a les que estima, procurant protecció, ombra i descans als seus éssers estimats. Aquestes estructures que han acompanyat a Guiem Aulí durant tota la seva vida, són una forma de fer que té molt a veure amb allò que ell és, amb els seus interessos, amb les seves preocupacions, amb el seu art, amb aquesta recerca laboriosa del que és fonamental, del que és essencial, d'allò que ens defineix.

 

Aulí és un artista recol·lector que camina indefinidament com a exercici de resistència, com a forma d'acció, com a manera de pensament, que va començar rodant al voltant de l'illa, recorrent el seu perímetre, cercant les restes d'algun naufragi, d'allò que el temporal porta a la vorera de la mar. Després va decidir sortir i emprendre altres viatges seguint les rutes dels clàssics, els camins marcats pels herois, pels exploradors romàntics, per tots aquells que, llegint a Kavafis, van optar per fer del trajecte el seu objectiu, transitant per viure, cercant noves troballes amb la calma pròpia d'altres èpoques, amb una actitud que fuig de l'escarafall contemporani i dels seus excessos, de tot aquest catàleg de gestos innecessaris que no aporten més que confusió i desassossec. Les escultures de Aulí, en realitat totes les seves peces, són tan extraordinàries com precàries, unes arquitectures artesanals, essencials, manufacturades a força d'infinitat de petites fustes trobades, de cordill, d'inspiració, de transpiració, d'idea, una idea que respon als conceptes més sofisticats possibles, aquells que resideixen a la senzillesa i a la bellesa.

 

L'artista és conscient de la importància d’allò viscut per sobre de la destinació final, de fet, la seva recerca, sempre el porta de tornada al mateix lloc, a la llar, a aquest espai personal on ens trobem amb nosaltres mateixos, allà on tot és més proper, més simple, més estimat. Aulí veu en el naufragi una oportunitat de començar de nou, de desmarcar-se de la voràgine, de deixar de banda el ritme frenètic i posar sobre la taula allò que de veritat val la pena. Una taula que ell valora com a suport rudimentari, com a eina bàsica, però també com a dispositiu intel·lectual, meravellós i extraordinari, com aquell espai on es menja, es viu, s'estima, es negocia, es projecta i es treballa. Una taula de celebració i de sacrifici que apel·la a la cultura talaiòtica, als nostres orígens, a allò que deriva fins arribar a on som, al que som, a allò que ens salva i al que ens mata, la nostra tabula rasa, la nostra taula de salvació, un espai per a la mort, per a la vida i per l'emoció, una taula salvatge feta amb ferides i amb passió.

 

 

Mesa salvaje

 

En el taller hay un gran tablero de madera apenas pulido, sin astillas, sin tratar, que permite que la resina supure por los nudos de sus vetas y que su aroma de bosque mediterráneo inunde toda la estancia, un olor de savia brillante, de tierra, de mar. Por las patas que lo soportan, desde el suelo, un reguero de hormigas sube a recoger algunas migas de pan, un poco de queso, el almíbar de un higo y unas semillas de tomate todavía húmedas. Las manos de Guiem Aulí se hincan sobre esa mesa, haciendo que casi todo el peso de su cuerpo descanse sobre ellas, mientras que su cabeza, su mente, su mirada, se acercan a la peculiar estructura que tiene delante, situada justo en medio de esa superficie sobre la que se apoya. Pero empecemos por el principio, comencemos por aquel hombre que, desde hace muchos años, recoge las ramas que va dejando el mar sobre la playa, que las va uniendo con cuerdas para construir un refugio básico en el que guarecerse, allí donde dar cobijo a aquellas personas a las que ama, procurando protección, sombra y descanso a sus seres queridos. Estas estructuras han acompañado a Guiem Aulí durante toda su vida, son una forma de hacer que tiene mucho que ver con lo que él es, con sus intereses, con sus preocupaciones, con su arte, con esa búsqueda laboriosa de lo fundamental, de lo esencial, de aquello que nos define.   

 

Aulí es un artista recolector que camina indefinidamente como ejercicio de resistencia, como forma de acción, como modo de pensamiento, que empezó dando vueltas alrededor de la isla, recorriendo su perímetro, buscando los restos de algún naufragio, de aquello que el temporal trae a la orilla. Luego decidió salir y emprender otros viajes siguiendo las rutas de los clásicos, los caminos marcados por los héroes, por los exploradores románticos, por todos aquellos que, leyendo a Kavafis, optaron por hacer del trayecto su objetivo, transitando para vivir, buscando nuevos hallazgos con la calma propia de otras épocas, con una actitud que huye del aspaviento contemporáneo y de sus excesos, de todo ese catálogo de gestos innecesarios que no aportan más que confusión y desasosiego. Las esculturas de Aulí, en realidad todas sus piezas, son tan extraordinarias como precarias, unas arquitecturas artesanales, esenciales, manufacturadas a base de infinidad de pequeñas maderas encontradas, de cordel, de inspiración, de transpiración, de idea, una idea que responde a los conceptos más sofisticados posibles, aquellos que residen en la sencillez y en la belleza.

 

El artista es consciente de la importancia de lo vivido por encima del destino final, de hecho, su búsqueda, siempre le lleva de vuelta al mismo sitio, al hogar, a ese espacio personal donde nos encontramos con nosotros mismos, allí donde todo es más próximo, más simple, más querido. Aulí ve en el naufragio una oportunidad de empezar de nuevo, de desmarcarse de la vorágine, de dejar de lado el ritmo frenético y poner sobre la mesa aquello que de verdad vale la pena. Una mesa que él valora como soporte rudimentario, como herramienta básica, pero también como dispositivo intelectual, maravilloso y extraordinario, como aquel espacio donde se come, se vive, se ama, se negocia, se proyecta y se trabaja. Una mesa de celebración y de sacrificio que apela a la cultura talayótica, a nuestros orígenes, a aquello que deriva hasta llegar a donde estamos, a lo que somos, a aquello que nos salva y a lo que nos mata, nuestra tabula rasa, nuestra tabla de salvación, un espacio para la muerte, para la vida y para la emoción, una mesa salvaje hecha con heridas y con pasión. 

⥇ Guiem Aulí, "Taula salvatge", Pep Llabrés Art Contemporani, Palma, marzo, 2021. [hoja de sala]

⥇ Guiem Aulí, "Simplement", Torre del Rellotge, Ondara, Alicante, diciembre, 2021. [hoja de sala]